Com sempre continuo amb les meves troballes per casa, entre pila i pila de paperassa apareix un petita-gran joia, en aquest cas un article que Arturo Pérez-Reverte publicava al dominical de l’ABC, dins la seva columna Patente de corso el passat 16 de març.
L’article es titula “Subvenciones, maestros y psicopedagilipollas”, prou evident el to i comentaris que seguiran, no?
Voldria destacar d’aquest article la idea que es desprèn de la necessitat d’un treball seriós sobre la lectura. Després de l’anàlisi estadístic de l’informe PISA, prou evident de quina és la situació de l’alumnat del nostre país, s’entra en el debat de la metodologia i les noves tendències pedagògiques.
Comparteixo completament l’opinió de l’autor pel que fa a la necessitat del treball de la lectura en veu alta, però no només la lectura que fan els alumnes, sinó també dels mestres cap als alumnes, la importància d’explicar històries, contes, llegendes... diferents vies, camins, maneres o com li vulgueu dir de portar als joves cap a un mateix punt: la lectura. És cert que s’està perdent aquesta dinàmica i, encara més cert, que l’hem de recuperar. Per què a educació infantil s’expliquen històries gairebé diàriament i després quan passen a primària va desapareixent fins a esfumar-se completament a la ESO i el Batxillerat? Ningú sap que és essencial la narració? El manteniment de la tradició oral? Aquesta tècnica de transmissió de coneixements ha estat utilitzada durant mil·lenis per transmetre informació, per què la volem fer desaparèixer?
Sembla que en determinats àmbits es comença a discernir un canvi de tendència, gràcies!!!! (un clar exemple: les hores del conte, el projecte nascuts per llegir, els cursos que s’imparteixen a Can Butjosa, treballs de biblioteca escolar, projectes d’invitació a la lectura com el de Jaume Centelles...)
Potser en determinats punts del text l’autor exagera, però és gràcies a aquesta exageració que podem entreveure la realitat, un paràgraf a destacar:
“Cada pequeño cabrón que prefiere leer en su rincón e interactuar adecuadamente en la actividad plástico-formativo-solidaria de su entorno circunflejo, torpedea que el día de mañana tengamos ciudadanos aborregados, acríticos, ejemplarmente receptivos a la demagogia barata, que es lo que se busca. Mejor un bobo votando según le llenen el pesebre que un resabiado culto que lo mismo se cisca en tus muertos y vete tu a saber”.
Aquest seria un resum perfecte del resultat final de la perillosa línia que seguim en l’àmbit de la lectura, la literatura i en definitiva les lletres dins el món acadèmic.
L’article es titula “Subvenciones, maestros y psicopedagilipollas”, prou evident el to i comentaris que seguiran, no?
Voldria destacar d’aquest article la idea que es desprèn de la necessitat d’un treball seriós sobre la lectura. Després de l’anàlisi estadístic de l’informe PISA, prou evident de quina és la situació de l’alumnat del nostre país, s’entra en el debat de la metodologia i les noves tendències pedagògiques.
Comparteixo completament l’opinió de l’autor pel que fa a la necessitat del treball de la lectura en veu alta, però no només la lectura que fan els alumnes, sinó també dels mestres cap als alumnes, la importància d’explicar històries, contes, llegendes... diferents vies, camins, maneres o com li vulgueu dir de portar als joves cap a un mateix punt: la lectura. És cert que s’està perdent aquesta dinàmica i, encara més cert, que l’hem de recuperar. Per què a educació infantil s’expliquen històries gairebé diàriament i després quan passen a primària va desapareixent fins a esfumar-se completament a la ESO i el Batxillerat? Ningú sap que és essencial la narració? El manteniment de la tradició oral? Aquesta tècnica de transmissió de coneixements ha estat utilitzada durant mil·lenis per transmetre informació, per què la volem fer desaparèixer?
Sembla que en determinats àmbits es comença a discernir un canvi de tendència, gràcies!!!! (un clar exemple: les hores del conte, el projecte nascuts per llegir, els cursos que s’imparteixen a Can Butjosa, treballs de biblioteca escolar, projectes d’invitació a la lectura com el de Jaume Centelles...)
Potser en determinats punts del text l’autor exagera, però és gràcies a aquesta exageració que podem entreveure la realitat, un paràgraf a destacar:
“Cada pequeño cabrón que prefiere leer en su rincón e interactuar adecuadamente en la actividad plástico-formativo-solidaria de su entorno circunflejo, torpedea que el día de mañana tengamos ciudadanos aborregados, acríticos, ejemplarmente receptivos a la demagogia barata, que es lo que se busca. Mejor un bobo votando según le llenen el pesebre que un resabiado culto que lo mismo se cisca en tus muertos y vete tu a saber”.
Aquest seria un resum perfecte del resultat final de la perillosa línia que seguim en l’àmbit de la lectura, la literatura i en definitiva les lletres dins el món acadèmic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada